Passeig X

                                  https://www.youtube.com/watch?v=Fnc22Gx1nyQ

 Faig un passeig pel mercat d'antiguitats de la catedral, m'agrada mirar aquells objectes plens d'històries secretes... Ja ningú les pot explicar i en canvi, si estàs atent pots veure uns dits netejant aquella pantalla de vidres de colors. Una nena jugant amb aquells cromos de picar d'angelets i dames ben vestides. Uns llavis apropant-se a aquella copa de cristall tallat de color blau que encara no s'ha trencat... Una capseta de fusta fosca amb incrustacions de nacre de formes geomètriques...
 Que bonica és!...és possible que hagi brillat més ara que la mirava?...Va! No flipis Rita, deu ser un Cd penjat d'un cordill en algun balcó...Ostres, i si m'està cridant?
 -Quan val aquesta capsa?
 -Per ser tu, 35 euros maca
 -Uf!... i si no fos jo?
 El botiguer somriu
 -Va, que tinc ganes de plegar... dona-me'n 30...
Miro quants diners hi ha a la cartera...30, just...l'agafo, me la miro i la remiro...
 -Vinga, posa-me-la!
 -Molt bona elecció! Te l'embolico per regal?
 -No, és per a mi. Tens la claueta?
 -Ostres! Em sap greu, això sí que no, ens la van portar així...
 -D'acord, no hi fa res, me l'emporto així, ja m'espavilaré. No l'emboliquis gràcies...
 L'agafo a la mà com si fos un gosset petit, admirant-la de tant en tant mentre baixo cap a Ribera...Aniré a santa Maria una estona a seure i sentir l'olor l'encens...El barri vell s'ha posat impossible, les riuades de turistes l'han convertit en una mena de parc temàtic... Faig Guíri-slalom.

 Dins el temple sec al costat de la columna, mirant-me la capsa, sento un formigueig als dits, acarono la superfície polida i tanco els ulls...

 Que va passar al barri de Ribera? Perquè sembla que al passejar per aquí torno a casa?

Com en un somni, em venen records d'una casa amb parets de pedra, amb un

terrat al sol ple de plantes, olor de brou a la cuina, nens jugant a l'escala i el pati

interior...La casa és gran i està plena d'obres d'art fins i tot pels passadissos

esperant ser exposades a les galeries d'art... Els vespres de cada divendres, a la

sala gran, reunió de músics, pintors, filòsofs.... Una olla bullint plena d'idealisme,

esperança, possibilitats....La il·lusió pel nou món que havia de venir i que el 

creàvem entre tots...

Ell i jo estem al servei de l'art, ens dediquem a descobrir nous talents, fent ulls

clucs al nivell econòmic dels artistes, focalitzats en l'art no en els diners... això 

no sempre agrada tothom, i malgrat tot va bé. Hi ha moviment. Una planta plena

de brots tendres, imparable...


Estic asseguda a la terrassa en un banc de pedra al costat de l'enorme

marquesa que juga al joc de les llums i les ombres amb els peixos, a la font. 

Al carrer se sent la remor del mercat del born, carros que van i venen, gent que

descarrega caixes i s'emporta les buides...

Dibuixo l'estructura d'un hivernacle de fusta i ferro que volem construir al 

fons del terrat amb plantes exòtiques i música per escalfar l'hivern...

 

Ell ha vingut, sento la porta del carrer, faig veure que no me'n he adonat però

el cor es posa al galop... Ve per darrere meu i m'abraça llargament amb un

balanceig, em fa petons al coll, em diu que faig bona olor... Em regala una

capsa de fusta fosca amb incrustacions de nacre, l'obro amb una claueta que

pota lligada una borla vermella... Dins la capsa sona Cuba...“la gloria eres tu”...

Riem i ballem pel terrat, Els nens venen corrent i s'abracen a les nostres cames

ballant també... Ell somriu amb els llavis i amb els ulls, amb els clotets a les 

galtes... presagi d'una nit dolça entre cotons, càlida de desglaç,... Permanent 

com el millor dels somnis... Al capvespre sopem al terrat menjars què ell ens ha 

cuinat. Mil gustos i mil colors...

 

 Algú els hi podria dir a aquests putos guíris que com a mínim dins l'església estiguin en silenci?...
 Me'n vaig emprenyada a la platja travessant la Barceloneta...Un gran danès em dóna un cop al braç i em fa caure la capsa. S'obre de cop... 

 Sona “la gloria eres tu”. 

 Em quedo ajupida mirant la capseta mentre sona tota la cançó. Hi ha una esquerda però em sembla que la podré arreglar, si més no, ara no haig de menester la clau. 

 L'agafo en braços com a un gosset petit i dono gràcies per la rebel·lació que s'ha colat per alguna escletxa, perdent la noció del temps.