Paisatges maniàtics

Avui us recomano una peli

 http://hermandadblanca.org/2009/08/03/pelicula-recomendada-el-planeta-libre-la-belle-verte/#comment-67918

 

-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-

Anava a comentar un post de l’amic Paseante, i l’enviament va fer fallida un parell de cops. Potser era massa extens el comentari. Vaig pensar que la qüestió donava per un post nou.

Ell explicava que les dones tipus “matrona” se li acostaven irremeiablement,com atretes per un inevitable magnetisme, i es quedaven a prop seu clavant-li cops de colze a les costelles mentre buscaven a la bossa un “secret”  (eren en un seient del bus).

Em vaig sentir tant identificada amb aquest notable blogaire que vaig tenir la necessitat de dir-li:

-Pobret!, Et compadeixo!, fes unes respiracions i porta la ment lluny, molt lluny... No estàs sol, no ets boig..... només és que acabes d’ensopegar amb una  

“psicopatologia de la metròpoli”.

Una ciutat gran com aquesta no és natural.  Hi ha massa gent per metre quadrat. Agafem manies com els animals del zoo o els que viuen en pisos tota la vida sense tastar el món salvatge els espais oberts, sense remenar la sorra i el fang. Som curts de vista perquè sempre tenim una paret massa a la vora (en sentit literal i metafòric)...Fa temps que hi dono voltes. Ens molestem perquè ens tenim massa a prop.

Els humans som animals i com a tals som sensibles i territorials (alguns més que altres). Per sort la raó ens impedeix clavar a algú una mossegada quan s’acosta massa i no ens ve de gust, però no hem d’oblidar que la nostra part animal pesa, importa, i de vegades incomoda i estressa.

Necessitem allò que en diuen “espai vital” i lluitem per a tenir-lo.

(a no?, digueu-me algú que s’estimi més viure en un pis compartit que en un de propi...)

Hi ha gent que n’és conscient i va amb compte,  no es llença sobre els altres, manté una distància sana i respectuosa amb els altres éssers humans que l’envolten. Cedint el pas, demanat disculpes si es xoca accidentalment, recollint-se en comptes de estendre’s, sent silenciós...

D’altres no. D’altres pensen que si son massa tous, se’ls menjaran amb patates i entren amb els colzes per davant, cridant o marcant diferència amb el vestir. Volen que tothom s’assabenti que han arribat i que son algú...Algú important!...(això em sembla que te regust d’inseguretat). Potser tot es podria resumir en:

“...fes-me cas que sóc algú important ”

Obtenir l’atenció d’un altre alimenta psicològicament o emocional-ment, o millor dit, alimenta l’ego. Hi ha gent que es passa la vida sencera intentant obtenir aquesta energia dels altres sense adonar-se’n que ells mateixos ja la tenen l’energia. És a dir busquen a fora d’ells mateixos aprovació per omplir les piles de la seva energia personal. La gent que per exemple no han rebut gaire aprovació de ningú poden fins hi tot buscar la desaprovació dels altres. Cosa que  omple també les piles una miqueta. 

( com a mínim se’n adonen que existeixo...)

La qüestió és destacar, no passar desapercebut ja sigui per bé o per mal... que es noti que hi ets...Si ets un bon observador, veuràs que hi ha infinites maneres de cercar atenció.  Jo he vist fins i tot gent que tus o “esnifa” els mocs o fa algun tipus de soroll amb les claus, xiulant...  just quan passa pel costat teu. Com dient: 

-Ei! Mira’m estic aquí!.. 

Si s’aconsegueix l’atenció d’un segon està prou bé. Un segon és un segon.

La manera de vestir acostuma a ser ja no només una manera de captar atenció sinó també el distintiu de la pertinença a un “grup tipus” o a una classe social determinada...

Hi ha gent que fuig dels altres, o millor dit, que tria a qui presta l’atenció que presta,  tria els que vol que siguin del seu “entorn alimentador-consumidor”. 

Marcant diferències. Tu sí, tu no...D’algú com tu no en vull ni sentir a parlar. 

De la tessitura dels antagònics us en parlo un altre dia perquè ara me'n vaig a un concert.

Un tast:

http://www.youtube.com/watch?v=JT5zmEgIQn4&feature=related

Plató i Rita

                                   

                              

Enamorar-se és un rampell producte de la imaginació.

No cal que sigui correspost aquest rampell. I si tens l’impresió que ho és, ningú no t’assegura que tots dos estiguin imaginant el mateix. Per ser exactes, és altament improbable que estiguin imaginant el mateix.  

( ”fins i tot enamorar-se és un acte de la imaginació”. John Irving.)

Rita estava fent una volta pel barri de ribera tot deixant que els pensaments sorgissin, quan de cop va tenir un sentiment de ridícul espantós, malgrat que els seus pensaments no els sentia ningú…

Li va venir al cap aquell amor seu de la joventut. Millor dit, de l’adolescència…

Tenia setze anys. Havia començat a anar a una escola de ioga. Les tècniques i la filosofia li havien anat la mar de bé per no caure en estupideses pròpies de l’edat i viure la seva vida d’una manera equilibrada, (com si te la miressis a una certa distancia…)

No contava, però, que la seva fructífera imaginació, faria que s’enamorés bojament del secretari de l’escola, li direm “Z”. Un estudiant cinc anys més gran que ella, al qual va veure totes les gràcies possibles concentrades en una sola persona humana: bellesa, simpatia, elegància, intel.ligència…

en fi!... Per acabar-ho d’adobar, resulta que van coincidir en un concert al palau Sant Jordi:  Mikel Olfield presentava “Ommadawn”,un espectacle intens i rotund amb projeccions d’imatges de l’univers i de la natura. Inoblidable. El cas és que van seure junts, agafant-se de la mà i fent-se abraçades, o al menys això és el que ella recordava, sinó és que els records també son producte de la imaginació…

Van anar passant els anys i de tant en tant coincidien, impedint així que l’amor platònic morís d’inanició. Els apunts de l’escola eren plens de dibuixos de Z. De cara, de perfil…
Un dia va tenir la gosadía d’anar fins la porta de casa seva, aprofitant un passeig en bicicleta pel barri dels parcs, i va quedar-se asseguda en un graó de la torre del davant, mirant la porta per si, per un casual, entrava o sortia…(assetjament?). Després d’una mitja hora ben bona, veient que no passava res, va armar-se de valor i va posar una noteta a la seva bústia…”passava per aquí… bla, bla…”. 
L’aventura va ser infructuosa, però ella, que era una dona de fè, i molt poc realista, tot s’ha de dir, sempre va tenir en compte la possibilitat que no trobés la nota o que els seus pares la llancessin amb la propaganda comercial per accident o no.  Sempre esquivava la opció que no li interessés prou a Z.

Uns vint anys més tard, (vint?! Si, vint o vint-i-pico…) La casualitat va fer que es tornessin a trobar. La Rita havia tingut algunes parelles. Més reals. Es va casar també i va tenir una filla, però el matrimoni va fracassar, i va tornar a viure al barri dels parcs. Ell s’havia convertit en un fisioterapeuta de renom i pel que semblava també era separat…
Un parell de cops es van trobar al poliesportiu, amb els nens. Estava tant maco en banyador!...i els nens s'avenien... van quedar que soparien un dia al sortir, amb els nens. Havia fet patata i verdura, feien tan bona olor! (ell i el sopar)...Després de la sobretaula Z va dir:
-Quedeu-se a dormir.
-Ai!!...va pensar la Rita amb el cor a la boca, potser sí...
-No, jo vull anar a dormir a casa!.   Va dir la nena... (angelet!)

Rita s’ho va rumiar, o millor dit no s’ho va rumiar gens i va decidir que tindria una mica de mal d’esquena…

Va assistir algunes vegades a la consulta de Z, amb el cor molt més inflamat que l’esquena. 
Una vegada, després del tractament (ell sempre deia: jo et veig prou bé, ja m’agradaria a mi estar tant bé com tu!, no sabia, ni sap, que el seu mal vivia a l’ànima o al cor,...) Rita va marxar. La consulta del físio tenia entrada per dos pisos, un a sobre de l’altre. Ella va marxar a pèu per l’escala, i quan va ser just a sota, es va obrir la porta i va sortir Z.

( poseu-hi violins). Ella, seguint un impuls d’aquests que no passen pel cervell, s’hi va apropar i va abraçar-lo amb tendresa no exempta de passió i ell amb cara de sorpresa va dir: 
-Estic esperant una pacient gran que puja amb l’ascensor…

Es volia morir.

Desprès del temps passat, Rita encara envermelleix quan li ve aquest record al cap…

Que traïdora és la imaginació!

Mons paralels

 Aquesta història li va passar a un amic d'un amic meu. M'ho va explicar el meu amic Ferran un dia després de fer uns "montaditos" a prop de l'estació de França.

 El seu amic, August, devia rondar la quarantena, sempre havia tingut una manera de ser despistada, d'aquesta que sovint se li atribueix als genis o als científics, només que ell no era cap geni ni cap científic,o si ho era, encara no s'hi havia posat en ferm. Era despistat i prou. Rient el meu amic m'explicava que era capaç de sortir de casa amb sabatilles i adonar-se'n quan ja feia mig matí que caminava per Barcelona...o explicava que un cop va haver d'anar a urgències després de rentar-se les dents amb pintura al oli... 
 Ell vivia en una mena de món paral.lel al de l'altra gent... només semblava que connectava amb els animals i els nens petits, que se'l quedaven mirant com si el coneguéssin, tombant el cap, mentre el cotxet guiat pels seus pares seguia a la carrera, fins que August se'n adonava i els hi feia un petit somriure còmplice, de seguida correspost. El que no entenia el meu amic era que fos precisament August, que segons com semblava una mica idiota, qui fos beneït, per dir-ho així, amb aquell do.
 No li va explicar August el que va succeir, era home de poques paraules, s'ho va trobar escrit en un email dies després que va desaparèixer:
 Estimat Ferran,... No t'espantis pel que et diré, però t'escric per acomiadar-me de tu. No crec que ens tornem a veure en una bona temporada. He deixat les claus del pis dins aquella rajola que balla que tu ja saps. Fes ús de les meves pertinences com vulguis, ja no em faran falta. La bici està bé, només li hauries de netejar la cadena perquè un dia vaig untar-la amb pasta de dents. Ja m'estranyava que la vaselina fes olor de menta.
 Tot va començar amb aquell somni tant real que vaig tenir...Va ser un somni?..de cop els animals em parlaven i els nens de bolquers també, sense moure la boca...Bé no em parlaven, podia llegir els seus pensaments...Al matí quan vaig sortir al carrer, vaig comprovar que la propietat del somni continuava vigent quan estava despert... Em pensava que m'havia tornat boig!  Ja no només es tombaven a mirar-me, em deien el que estaven pensant... Un nen galti-plè d'uns 10 mesos em va dir:

-tu també vens de l'altra banda? Com et va?... No sé perquè em posen sabates si encara no camino...T'agraden les farinetes de blat amb xocolata?.

Després un gos Biguel em va ensumar i va dir:

-Tot el dia van amb presses...tant tranquils que estàvem allà...Ahir em van deixar sol tot el dia, i jo vaig pensar: aprofitaré per cantar... Els veïns s'hi van afegir. Deien: puto perro, me cago en tus muertos...i altres coses. No ho feien gaire bé però hi posaven ganes...Al vespre em van pegar. No sé perquè. Em sembla que no m'hi quedaré gaire aquí.. val, adéu!"...
Necessitava parlar amb ells!!... però com? En veu alta? 
L'endemà vaig provar de dir a un nen alguna cosa a la cua del forn.

-Qui és l'últim? , vaig dir quan vaig entrar.

-Servidora, va dir una dona que duia una nena en una motxilleta que, com no, se'm va quedar mirant. Després de fer-li l'ullet, vaig dir-li amb el pensament:

-D'on venim?

-Ja no te'n recordes oi?, va dir ella sense moure la boca...Em vaig quedar de pedra! Em sentien! Abans de marxar, mentre sortien al carrer em va dir en silenci:

-Aprofita els somnis! Després va dir en veu ben alta

-TATATA.
A partir d'aquí vaig començar a entrenar.

Cada vespre triava el lloc on volia anar i què volia fer. El paisatge i les coses canviaven a voluntat. Fins que va sorgir la pregunta:

Què passaria si em despertés al cantó dels somnis? Podia triar fer-me físic allà o aquí?
 Bé, com pots comprovar amb aquest email, me'n vaig sortir.
Som més gent, no sóc jo sol. Un dia parlant amb un gos afgà em va dir que no era tan estrany, que segons sembla un deu per cent de persones (sense comptar els bebès) si s'entrenen poden arribar a ser uns "creua-fronteres". Com que durant el somni creo el que necessito no em fa falta res. Per això crec que trigaré una mica a tornar...4 0 8 anys.

Fins que hagin canviat una mica les coses per aquí...
T'haig de deixar que m'esperen dues creua-fronteres i un arròs caldós de llamàntol aquí a una illeta del triangle de les Bermudes.

Ja saps, si t'animes... potser tu també ets d'aquest deu per cent...
* T'aniré informant per email... per cert, t'ha arribat?

Això és el què segons Ferran li va dir August.

Des d’aquell dia jo també demano somnis a la carta.